Per Cotaina vaig passar:
figueral a cada banda;
hi havia pomes en randa
i vi blanc per refrescar.
De Cotaina vaig partir
amb una fosca resolta;
pes camí me varen dir:
"Bartomeu, na Rosa és morta".
No sé si ho feien a posta,
o per dàrem més tristor...
Uns me deien que era morta;
altres, que estava millor.
A ca seua vaig anar
demanant na Rosa nostra;
això va ser per resposta:
"Na Roseta morirà".
Mentre pujava s'escala,
la pujava jo tot sol,
ella es tapava la cara
amb sa colga d'es llençol.
"Roseta, vos faig por,
que sa cara vos tapau?"
-"Bartomeu, tens sa clau
que travessa lo meu cor".
Sa mare li diu plorant:
-"Roseta, que estàs millor?"
Ella diu: "Mumare, no,
que es meu mal ja va augmentant".
Quan s'havia de morir,
s'enamorat hi era a prop.
Li va regalar una flor,
que just era un serafí.
Quan la duien a enterrar,
quatre joves la portaven;
tots quatre la festejaven.
Era cosa de plorar.
A l'endemà, de matí,
va sortir de casa seua
i només va poder dir:
"Na Roseta ja no és meua".