作曲 : Xavier Sarrià Batlle/Miquel Angel Ramos Dolz/Robert Enric Fernández Dutrus/Miquel Angel Gironès Sanz Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. Temies el moment. Confessa-ho: temies. Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil, amb castedat diríem. Veies el cant: creixia. Lentament el miraves créixer com un crepuscle. Arribava la nit, no escrivies el cant. La vida és un matí de cada dia quan et passava a recollir Una caputxa negra, texans amples, un mural descolorit La vida és una classe a Filologia on agitàvem el demà Un sol roig colant-se a l'assamblea, apunts bruts, cabells daurats La vida és un dijous que acabaria al teu pis d'estudiants quatres espelmes grogues a la cuina, ombres nues, plats trencats La vida és un cel blau cap al migdia quan pujàvem al terrat. Una cançò d'Extremo o Roba Estesa València entre llençols blancs La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, córrer tot sol, sentir-te créixer La vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure la vida sense tu La vida és mossegar la fruita dolça a les escales del Mercat Central; pujar per Cavallers fins la Valldigna, fumar oblits, cantar a crits La vida és una casa enderrocada prop de les Torres de Serrans. «Amor, humor, respecte» a la façana, foc i metralla a les nostres mans La vida és agafar el primer tranvia del Pont de Fusta al Cabanyal Una ciutat taronja a les finestres Un món en guerra als ulls cansats La vida és una barca abandonada que vam trobar davant del mar Sentir-nos com dos nàufrags a la platja l'últim cop que em vas besar La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, córrer tot sol, sentir-te créixer La vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, córrer tot sol, sentir-te créixer La vida és el fred tallant les cares i una llàgrima incendiant les galtes La vida és entendre que he d'aprendre, aprendre a viure la vida sense tu La vida sense tu La vida sense tu La vida sense tu La vida Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis. Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia, escoltes des del llit les sirenes del port.